EL GOVERN VALENCIÀ TAMBÉ TÉ VAGUISTES DE FAM

Foto: Germán Caballero

No protesten per veure’s perseguits per motius polítics, ni perquè pensen que es violen els seus drets fonamentals. Ho fan perquè les administracions autonòmica i municipal no els han pagat el que els deuen des de fa anys per realitzar serveis socials a la seua comunitat. Per este motiu tres persones varen entrar fa setmanes en vaga de fam, i la salut una d’elles, que renuncia a assistència mèdica, ja perilla. I tot davant d’unes autoritats i d’una societat que prefereixen mirar cap a un altre costat.

“És pervers que això que estic fent jo siga vist quasi com un acte heroic perquè, en el fons, és un acte de violència pura i dura contra el meu cos. Què passaria si en lloc d’això jo tinguera ací tancat un memebre del Govern, 18 dies segrestat, sense donar-li de menjar? Seria considerat un terrorista, un violent… no sé què es diria de mi! I en canvi estaria fent una cosa més lògica; estaria atacant a qui, en realitat, és el culpable dels nostres mals!”. Són paraules de Toni Valero, qui 18 dies després de començar la seua vaga de fam per la campanya de solidaritat amb el Parc Alcosa, ahir va haver de ser ingressat, molt dèbil, a l’Hospital Clínic.

Abans que ell, dues persones més secundaren sengles vagues de fam, de 23 i 17 dies respectivament, fins que perillà el seu estat de salut. A Toni l’hospitalització li dura quatre hores i escaig, perquè amb els resultats de l’analítica pel terra, signa el document per rebutjar l’assistència mèdica i li donen la baixa voluntària. “Pense arribar fins les últimes conseqüències, això és una vaga indefinida”, diu. Fins que l’Ajuntament d’Alfafar i la Generalitat paguen els 400.000 euros del deute. Però, sobretot, fins que l’Administració s’assega amb ells per renegociar un projecte de formació i d’ocupacióque els han tombat i que donaria feina a una setantena de persones, amb el consegüent efecte multiplicador per al barri.

“Som un no-res en mig de la immensitat, ara per ara som uns quants més dels tantíssims afectats pels impagaments. Posen d’excusa la crisi, però no és això”, denuncia Toni amb veu decidida. Reclamen un suport continuat, una estabilitat per a una ciutat dormitori que frega el 40% de l’atur i que, des dels anys 80, tota administració els ha negat. La veritat és que a la gent del Parc Alcosa no els han d’explicar res, de crisi: ells i elles viuen en crisi permanent.

“Som el quart món, som l’Àfrica. No existim i no volen que existim. Som els exclosos i així ens volen”, assegura aquest animador sociocultural que, com les seues veïnes, té el cul pelat de plantar batalla a l’autoritat. Fa 26 anys que la comunitat lluita per eixir-se’n, ella mateixa, dels problemes generats pel capitalisme salvatge. Del treball precari, de l’atur, de la droga, de la marginalitat, de l’exclusió. Mitjançant cooperatives laborals, iniciatives d’economia social i solidària, de les quals “ací fa vint anys no n’havia sentit parlar ningú”.

No mirar, no parlar, no molestar
“Molestem perquè mirem l’Administració als ulls, d’igual a igual, i qüestionem el sistema subsidiari: nosaltres volem participació ciutadana i estem pel dret a decidir de la gent, per garantir que tothom tinga una vida digna que el mal anomenat Estat del Benestar no ens dóna: no ens valen les polítiques assistencials, no ens valen les seues molles”, diu clavant uns ulls blaus enormes a la seua interlocutora. Mentre parla, es recol·loca unes ulleres de vidres bruts, fetes a mida per a un rostre més rodó que el que el pas del dejuni li dibuixa ara. De tant en tant, es recolza en la paret o s’estira, directament, damunt el matalàs per reprendre forces.

Del Clínic, Toni ha anat una altra vegada cap a l’edifici antic de la Universitat de València, on ha quedat reclòs al menut habitacle dels serveis públics. Allà s’ha fet una xicoteta casa: un matalàs, llençol, edredó i coixinet, un munt de diaris, alguns afers per a la neteja personal, una ampolla d’aigua, un radiador elèctric encés a la màxima potència, dos mòbils i un aparell transmissor de ràdio d’aquells d’un altre temps. Poc més. En la reduïda cambreta que abans albergaria els estris del personal de neteja s’ha habilitat, també, una mena de despatx. Un portàtil en marxa -“tinc un poc de dificultat per redactar, però encara hi puc treballar”, assegura Toni-, més diaris escampats, alguns papers manuscrits i la pila de fulls del projecte, que espera damunt la taula la telefonada de la Generalitat.

Entra un company a l’habitacle, on la calor i l’agra olor d’un lloc sense ventilació en què viu algú des de fa més de dues setmanes carreguen l’ambient. Amb ell passa també un poc d’aire fred, gràcies a aquesta vesprada gelada, que es cola, no se sap com, per l’interior de l’edifici. “He vingut a vore com estàs i me’n vaig al barri”, diu l’home. “Estic de puta mare!”, contesta enèrgic Toni qui, exercint encara des de La Nau les seues funcions de coordinador del col·lectiu, mana: “Queda amb aquell per a ordenar el local, que ho faça i punt. Hem de mantindre la connexió amb els joves, és important”. Poc després, entra un altre company i li diu que la seua lluita ha eixit a l’edició digital d’un diari de tirada estatal. “De puta mare, esteu atents, en qualsevol moment poden tocar per a la negociació!”. Toni s’aferra a l’optimisme, però no pot evitar pensar fins a quan serà el Consell capaç d’estirar la corda. Encara que tots els grups parlamentaris de les Corts els han mostrat el seu suport, PP inclòs, “hi ha poru que algú diga que s’ha d’aguantar un poc més”, vaticina Toni. “Jo no sé si tindré forces per arribar als 30 dies. Amb 30 dies, la situació seria crítica”. Ingerint aigua només, poc més es pot aguantar. Excepte si te’n dius Orlando Zapata, cubà anticastrista que morí 86 dies després d’iniciar la vaga de fam més mediàtica que es recorda.

La setmana passada els va rebre la consellera d’Educació, María José Català. “Només paraules, no vam rebre cap compromís en ferm”, recorda Toni amb una barreja de tristor i ràbia perquè “les coses hagen de funcionar així, com sempre ho hem aconseguit tot: sota pressió”. Crear un “clima d’opinió favorable” i rebre el suport ciutadà és “molt important”, valora Toni, qui es lamenta, però, de la “poca cultura política” de la societat valenciana. “Hem d’aconseguir fer entendre que estem tots en la mateixa lluita i que sense la mobilització, no fem res”, diu.

Font: L’informatiu

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s