FABRA ELUDEIX TOTA RESPONSABILITAT

El president va anunciar com un triomf un imminent nou rescat de l’estat

Ni veritat, ni autocrítica. La tan anunciada compareixença del president de la Generalitat, Alberto Fabra, per a informar en seu parlamentària de l’estat real dels comptes públics valencians, es va convertir en un discurs que, a excepció de la manca de triomfalisme, no es va diferenciar en absolut dels quals oferia Francisco Camps a l’hora de reinterpretar la realitat valenciana.

“Vinc a dir la veritat. A donar la cara, amb els peus en la terra i el cap molt alt”. Eren les deu hores i dotze minuts quan Alberto Fabra iniciava, pràcticament amb estes paraules, el torn de paraula que havia sol·licitat expressament per a exposar, personalment davant el ple de les Corts, l’estat de les arques públiques valencianes. Els dotze minuts li’ls havia robat la protesta dels col·lectius del Parc Alcosa —uns més dels múltiples afectats pels impagaments del Consell que travessen des de fa mesos una situació dramàtica—, introduïda en la cambra pels diputats de Compromís i EUPV. No obstant açò, no li van suposar un gran contratemps, perquè Fabra va necessitar molts menys per a desdir-se del seu al·legat inicial.

Perquè determinar que la situació financera que ara travessa la Comunitat Valenciana es deu, a més de la conjuntura financera mundial, a “la mala gestió sanitària dels anys 80” (sic), “l’esforç realitzat en millores en els serveis públics en l’última dècada”, i al fet que “la situació d’Espanya és molt dolenta després de huit anys de govern socialista”, no correspon precisament a cap de les accepcions que acompanyen al terme “veritat” en el diccionari.

“Hem aprendre de les lliçons del passat amb responsabilitat i autocrítica” assegurava Fabra en una bonica sentència, encara que l’autocrítica brillava per l’absoluta absència en un discurs molt important de cara a informar a la ciutadania de la situació, la qual cosa no apuntava precisament un exercici de responsabilitat. Per contra, allò que no faltava eren els jocs florals als quals durant huit anys va acostumar Francisco Camps en els seus parlaments, i així l’audiència va poder sentir sentències com “esta difícil conjuntura ens obliga a prendre mesures, però els ciutadans han votat a este govern perquè prenga mesures, encara que siguen difícils”.

Davant esta absència de transparència, l’únic argument de Fabra per a aportar pes al seu discurs era amanir-lo de triomfs i promeses. I prompte en va caure la primera, una bestreta de 420 milions d’euros que “ens donarà Rajoy abans de final de mes per a pagar a proveïdors, que hores abans ja havia transcendit a través del segon canal oficial de facto del Consell després de RTVV (en la seua edició impresa). Una mesura celebrada amb algaravia per la bancada popular malgrat que es tracta d’un rescat en tota regla per part de l’estat a unes arques saquejades després de setze anys d’administració dels seus.

La segona, la promesa de Fabra de retirar les retallades que afecten el personal “quan els indicadors tornen a ser positius”. Després d’açò, poc de pes, al marge del record del fet que “amb un finançament com la mitjana d’Espanya tindríem ara la meitat del deute”; i l’oblit al fet que va ser el seu mateix partit pactant amb el PSOE el que tant des de Madrid com a València va dotar als valencians d’eixe perjudicial sistema de finançament.

“Vela dimissió”
Al discurs de Fabra el va seguir el debat sobre el decret-llei de mesures urgents sobre el dèficit autonòmic, i en este, el torn per als portaveus de la resta de grups parlamentaris de dir la seua, encara que sense el format de rèplica propi de les sessions de control. Així, mentre Jorge Alarte, pel PSPV, va optar per anunciar una proposició de mesures urgents per a reduir el deute, alternativa a la qual planteja el PP (encara que emplaçava la seua presentació per a hui), Enric Morera, de Compromís, exigia que les retallades començaren pels acomiadaments dels endollats. No obstant açò va ser Ignacio Blanco, per EUPV, el que va proposar la solució més ràpida, que faria menys mal i seria potser la més efectiva: reclamar la dimissió de José Manuel Vela, al qual va oferir directament una carta de dimissió perquè simplement la signara.

I és que Vela, que va accedir a la conselleria d’Hisenda i Administració Pública l’estiu passat, supervisa els pressupostos de la Generalitat que han generat el forat pressupostari que ara pateixen les arques públiques valencianes des de finals dels 90. No obstant açò, entrevistat ahir mateix en els informatius de TVE per Ana Pastor, Vela hi va eludir tota responsabilitat i va insistir en dues ocasions que és un nouvingut, amb la mateixa naturalitat amb què va qualificar “d’anecdòtics” els múltiples incidents patits en l’anterior jornada en nombrosos col·legis com a conseqüència dels impagaments del Consell. La seua dimissió es va reclamar dins de l’hemicicle però també fora, on es van concentrar centenars de manifestants, acompnayats per un fort dispositiu policial. No obstant açò, Vela va acabar la jornada en el càrrec, com si res no passara.

Font: L’informatiu

Notícies relacionades:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s