PREMSA EN VALENCIÀ: UNA LLUITA EN SOLITARI

Ja quasi es limita a la xarxa - Foto: L'informatiu

El recent tancament a a Galícia de la darrera publicació diària en gallec, ‘Galicia Hoxe‘, convida a fer una ullada al panorama de la premsa en valencià a les nostres terres. Un sector molt reduït que mai ha gaudit del suport que ara es perd a la comunitat governada per Núñez Feijóo, i que lluita per fer-se un lloc al mercat, sense comptar, ara per ara, amb el finançament, de manera seriosa, de la Generalitat Valenciana.

Només vuit anys. Aquest és el temps que el Galicia Hoxe, l’únic diari en paper que existia a Galícia escrit íntegrament en gallec, ha estat al carrer. El passat dimarts 28 de juny feia la seua darrera aparició als quioscs amb una edició especial, en què s’explicaven els motius del tancament. L’acusada crisi econòmica que afecta el sector comunicatiu, així com la dràstica reducció de les subvencions institucionals, fan inviable l’edició d’aquesta publicació, nascuda en maig de 2003 per continuar la tasca iniciada pel Correo Galego, el primer mitjà escrit íntegrament en la llengua autòctona. Possiblement, la xifra més significativa és la dels dènou treballadors, entre periodistes i correctors, que es queden sense feina. El “menyspreu institucional del govern que presideix Nuñez Feijóo envers la llengua i els signes d’identitat gallecs” és la principal causa que “ha forçat el diari al tancament final”, ha apuntat el director Caetano Díaz. Però, el ben cert és que aquesta política de retallades econòmiques i desídia, que pateixen ara els mitjans escrits en gallec, és la que ha practicat la Generalitat Valenciana amb les publicacions escrites en valencià, des que el Partit Popular va accedir al govern en 1995. Malauradament, Galicia Hoxe ha seguit l’estela deixada per Vieiros, el primer diari privat, escrit íntegrament en gallec, que es va establir a la xarxa en 1996. També va tancar per problemes econòmics el 24 de juliol de 2010.

“Una trista notícia per al sector comunicatiu”, així ha qualificat Francesc Martínez, historiador, periodista i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes (APPV), el tancament del diari Galicia Hoxe. Tot i això, Martínez no dubta a matisar que el suport institucional que reben actualment els mitjans en llengua autòctona al País Valencià no presagia un desenllaç millor per al nostre panorama mediàtic. Segons el seu parer, “la manca d’ajudes dirigides al sector comunicatiu valencià és només la part visible de la política de promoció lingüística, que no normalització, que porta a terme el Consell”. Cada publicació impresa pot rebre una quantitat d’entre uns 400 i uns 600 euros, que, en el millor dels casos, poden arribar a convertir-se en un miler. “Una diferència abismal amb altres comunitats autònomes”, afirma Martínez, que “converteixen el País Valencià en l’autonomia bilingüe que menys recursos econòmics destina a la promoció de la llengua pròpia als mitjans”. Les xifres de 2010 són reveladores. Una ajuda de 120.000 euros, que reparteix a parts iguals l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la Direcció General de Promoció Institucional (Conselleria de Presidència), és tot el que la Generalitat Valenciana va destinar a la promoció del valencià en els mitjans de comunicació, enfront als 7 milions d’euros que aportà Catalunya, els 5,7 milions d’euros del País Basc i els 3,5 milions d’euros de Galícia. Fins i tot Astúries, amb 415.000 euros i una llengua pròpia, l’asturià, amb molta menys presència que la nostra, superà la quantitat atorgada pel govern valencià.

Les ajudes institucionals destinades a les publicacions periòdiques valencianes no només són insuficients, sinó que fins i tot, en el pitjor dels casos, inexistents, com ocorre amb les publicacions digitals en valencià. Sense anar més lluny, aquest mateix espai, l’Informatiu, no ha rebut mai, des de la seua aparició a finals de 2009, un euro per part de cap organisme públic, ja que les ajudes que concedeix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua només es destinen a la premsa local i comarcal, la premsa especialitzada en valencià i les ràdios locals.

Tenint en compte l’actual panorama de crisi econòmica, que afecta especialment el sector de la premsa escrita, ja que s’hi afegeix la davallada de la inversió publicitària, les iniciatives que naixen es veuen abocades a recórrer a la xarxa, l’únic espai on sembla viable la seua existència. Tanmateix, aquestos mitjans emprenedors, que decideixen apostar pel format digital, renuncien a qualsevol tipus d’ajuda que provinga de l’erari públic, ja que la Generalitat, en lloc de potenciar la creació d’empreses del sector comunicatiu, nega qualsevol suport a les publicacions digitals. Un fet contradictori, perquè suposa girar l’esquena a la consolidació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i a què Internet siga un espai més, en què el valencià s’utilitze, de manera normalitzada, a l’hora de transmetre i compartir continguts.

A hores d’ara, algunes de les iniciatives digitals més destacades de les fetes ací serien Ara Multimèdia, que cobreix les comarques centrals, Comarques nord, que pren el nom de l’àrea geogràfica en què es publica, l’Informatiu, que es desenvolupa en l’àmbit supracomarcal. A banda, també destacaren abans propostes como la d’El Punt, recolzat en la seua versió digital en el tronc que li dona el diari català Avui, o Pàgina 26, un dels primers intents recents de premsa digital en valencià, que no actualitza els seus continguts des del passat març.

Fent un repàs per les diferents ajudes que han destinat els distints governs autonòmics a la premsa en valencià, trobem que del 1986 al 1995, època en què Joan Lerma (PSPV-PSOE) va estar al capdavant del Consell, la Generalitat va dotar de subvencions per valor de 102 milions de pessetes la premsa i la ràdio en valencià. Posteriorment, en 1996, amb Eduardo Zaplana al Govern, s’eliminaren les ajudes que es van reprendre tímidament a partir de l’entrada de Francisco Camps a l’executiu valencià en 2005. La conseqüència d’aquesta trajectòria d’empentes i escassos suports públics i amb la crisi econòmica com a principal causa de la fallida, des de 2008 fins avui, han estat diverses les publicacions en paper que s’han vist obligades a tancar les seues edicions: El Punt del País Valencià, L’Avanç, Crònica de la comarca de la Vall d’Albaida i Quinzedies de la Safor.

És clar que un mitjà de comunicació no pot viure de les subvencions institucionals, sinó que s’ha de forjar un espai propi al mercat i viure, perquè hi haja lectors que paguen i creguen en ell. Això no implica que el govern autonòmic no haja de preocupar-se per finançar amb diners públics, com fan la resta de les cinc comunitats autònomes bilingües, els mitjans que utilitzen el valencià com a vehicle de transmissió de continguts informatius. Com apunta Francesc Martínez, “la premsa en valencià es troba en una situació d’inferioritat i marginació en el mercat, front a les publicacions en castellà, que porten generacions d’avantatge”. És per això que, l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes insta la Generalitat Valenciana i les diputacions provincials a què, seguint el model creat per la Generalitat de Catalunya i adaptant-lo a les necessitats pròpies del sector comunicatiu valencià, aporten ajudes als mitjans privats, que utilitzen el valencià de manera íntegra en les seues publicacions, així com també a aquells que, com Levante-EMV o El País, dediquen determinades pàgines i suplements a la informació en la nostra llengua. En paraules de Francesc Martínez, resulta de vital importància que es posen en funcionament “polítiques públiques de comunicació en l’àmbit estructural, com ara la informatització de les redaccions, la contractació de periodistes discapacitats i d’altres aturats, de més de 45 anys, així com mesures semblants, que ja s’apliquen a la resta d’empreses valencianes”.

Tot plegat estaria encaminat a preservar la industria comunicativa que parla en valencià i que suposa un patrimoni cultural en sí mateixa, ja que sense el suport institucional ho té ben complicat per sobreviure. “No pretenem rebre més [ajudes] que la resta de mitjans de comunicació, tot i que seria el més normal si el Consell considerara el català, una llengua minoritària (com sí ho fan els governs de Catalunya o les Illes Balears), sinó que se’ns aplique un tracte, almenys igualitari, respecte de la resta d’empreses que reben ajudes públiques”, matisa Àlex Millán, cap de redacció d’El Temps. Segons el periodista, el setmanari “no rep cap tipus d’aportació pública per part de la Generalitat Valenciana des que governa el PP”. En canvi, compta amb una part de les subvencions que destina l’executiu català, que per exemple insereix part de la publicitat institucional als mitjans en llengua catalana, una mesura que tampoc es posa en pràctica a l’àmbit valencià.

Actualment, són més de 170 els mitjans de comunicació en valencià, entre aquests un centenar de periòdics no diaris, la majoria editats per associacions (amb una tirada d’eixida de 409.000 exemplars), els que lluiten per fer-se sentir en un sector de mercat reduït, ja que, segons xifres de l’AVL, només el 9% de la població (major de 14 anys) llegeix premsa tradicional en valencià i poc més del 3% escolta la ràdio en la llengua autòctona. Si a això afegim la política de desprestigi i arraconament que pateixen per part del Govern autonòmic, la comunicació en valencià queda en una situació preocupant, que únicament pot millorar si la Generalitat decideix centrar els seus esforços en generar polítiques públiques de comunicació que s’adeqüen a les vertaderes necessitats del sector comunicatiu valencià.

Ni l’estatut d’Autonomia de 1982, ni la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, ni molt menys l’existència d’una televisió pública autonòmica garanteixen que l’executiu de Camps estiga disposat a posar les bases de la normalització lingüística al País Valencià. Per tant, davant d’aquestes actuacions, només ens queda pensar que al Govern autonòmic l’únic que vertaderament li preocupa és tenir “entretinguts” els ciutadans, assegurant la celebració del campionat de Fórmula 1 a València i altres esdeveniments similars, per als quals no escatima recursos econòmics. Ara bé, quan parlem de comptar amb una ciutadania informada i formada, a través de la llengua pròpia, sembla que el pressupost públic només coneix les retallades.

Font: L’Informatiu

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s